1996- La Leyenda del Beso
Música de Soutullo i Vert
Llibret de Enrique Reogo i Antonio Paso
Estrena a Mollet del Vallès (Barcelona)
Teatre Municipal de "Can Gomá" el 5 de Maig de 1996.
L'Argument
El llibret escrit en prosa i en vers, és original de diversos autors: Enrique Reogo, Antonio Paso (fill) i Silvia Aramburu. La música fou composada pels mestres Soutullo i Vert. La leyenda del beso es va estrenar al Teatre Apolo de Madrid, el 18 de gener de 1924.
El conflicte argumental gira entorn de tres personatges: Amapola, una gitana zíngara destinada pel seu poble a ésser la dona d’un home de la seva raça, el gelós Iván, i Mario, un comte que celebra la darrera farra abans de casar-se per conveniències socials i patrimonials.
Amapola i Mario estan marcats pel destí, no són lliures d’escollir però s’enamoren i viuen la seva passió fins a les darreres conseqüències: transgredeixen el tabú de la llei gitana que impedeix la barreja de sangs, el mestissatge. Aquest tabú s’expressa en la maledicció que pesa sobre aquell qui gosi fer un petó a la gitana.
Aspectes musicals
"La Leyenda del Beso" ha ofert a la companyia la possibilitat de representar una obra que musicalment encerts fragments s’apropa al tractament operístic.
Aquesta sarsuela, per la seva complexitat, habitualment no ens la troben als escenaris. El cor malgrat no té gaires intervencions musicals, vehicula el leitmotiv de l’obra amb el tema "Caminar sin fin", acoloreix amb brillantor moments de desplegament coreogràfic i crea l’atmosfera dramàtica que, en certs moments, requereixen algunes intervencions solistes. Els passatges ratllen el bel canto en molts moments i alguns duetsper la seva força dramàtica, ens poden recordar momentàniament a l’òpera italiana.
L’ escenografia
La proposta escènica articula dos nivells que coexisteixen en paral·lel. El món dels gitanos es configura a l’altell o a la plataforma horitzontal: el camí dels transhumants, una línia de continuïtat que és també el seu fat.
El món dels paios se situa arra de terra i expressa el sedentarisme, l’acumulació per via de l'herència; ja no es tracta d’un camí horitzontal, sinó d’una estratificació vertical.
El Vestuari
Sense oblidar el moment històric, l’Espanya dels anys 20, ens deixem influenciar per l’obra de Picasso. Concretament de la seva època blava i rosa. Això permet de diferenciar dos grups d’actors que coincideixen amb dos tipus de personatges.
Els paios o personatges blaus vesteixen de forma sòbria i distingida, tant per la síntesi de línia, com per la rigurositat cromàtica de tons freds i de teixits dúctils perd compactes.
Els gitanos o personatges oses, ben al contrari, ens parles de "una belleza salvaje que abisma". Són vestits rics i plurals de forma. De línia complexa, que deriva en una gran varietat cromàtica de tons càlids (vermell sang a tons maquillatge més suaus). El vestit ornamental per excel·lència combina teixits vaporosos amb d’altres més compactes i es complementa amb variats elements de quincalla i granadura.
Fòrum Abelló, amsm. La Leyenda del Beso. Teatre Municipal "Can Gomà" de Mollet del Vallès. Mayo de 1996. Con Isabel Cano.
La Leyenda del Beso N 10A. Zambra
Isabel Cano
Fòrum Abelló, amsm. La Leyenda del Beso Teatre Municipal "Can Gomà" de Mollet del Vallès. Mayo de 1996. Con Joan Antoni Salóm, Isabel Cano y Pere Jové.
La Leyenda del Beso N 12. Vendrás mujer, mi corazón te aguarda .
Joan Antoni Salóm, Isabel Cano y Pere Jové.
Fitxa Tècnica | ||
Interpretada en els papers principals per: | ||
Personatges | Veu | Interpretes |
Amapola | Soprano | Isabel Cano |
Mario | Barìton | Joan Antoni Salom |
Iván | Tenor | Pere Jové |
Gorón | Tenor còmic | Ramón Rodríguez |
Simeona | Tiple còmica | Maria Pi |
Coral | Soprano | Maribel Paez |
Gurko | Baix | Josep Elizalde |
Cristobal | Pepín Villarrazo | |
i la coral, grup escènic i orquestra titular de la companyia | ||
Direcció musical | Enric Azuaga | |
Direcció escènica | Marta Busquest | |
Disseny Vestuari | Mercè Betrán | |
Disseny Escenografia | Josep Nogué | |
Coordinació general | Joan Antoni Salom | |