Salas de Lecturas - FA_salas

Vaya al Contenido
Sarsuela catalana - 3
 
De la resta de la temporada del Teatre Líric va triomfar plenament “Picarol” amb text de Apel-els Mestres i música d'Enrique Granados. Es van donar un total de 12 obres (un rècord per a un període d'un mes i mitjà) que van donar lloc a polèmiques entre els crítics acompanyades d'escàs èxit de públic , la qual cosa va originar el fracàs del projecte. La majoria de les fonts consultades consideren que l'origen del fracàs va estar en l'escassa consistència de les obres, pocs assajos i intèrprets poc adequats. Aquestes circumstàncies mereixen ser estudiades més a fons al mateix temps que han de conèixer-se les obres en si mateixes abans de treure conclusions d'aquest tipus. En qualsevol cas la crítica no va anar sempre desfavorable com ho proven articles de Joaquim Pena i Emili Tintorer en “Joventut”, i d'altres crítics, en sentit positiu. És innegable en canvi la falta d'èxit de públic i l'entrada posterior en l'oblit del projecte de Teatre Líric Català. En qualsevol cas l'èxit tampoc va acompanyar als responsables dels posteriors intents de Teatre Líric Català , com el dels “Espectacles i Audicions Graner” a iniciativa del pintor Lluís Graner entre els anys 1905 i 1908 en el Teatre Principal; espectacles en els quals es presentaven obres diverses (comèdies, espectacles àudio-musicals, etc.) sent Enric Morera i Adrià Gual responsables del repertori líric.
Després del fracàs econòmic de l'experiència del Teatre Principal , Lluís Graner i Enric Morera van abandonar el projecte. La reacció del públic va ser més positiva que en l'anterior temporada en el Tívoli. Les obres presentades tenien una qualitat superior destacant “El Comte Arnau” i “El Miracle del Tallat” ambdues de Josep Carner i Enric Morera, “Fra Garí” de Xavier Viura i Enric Morera, “Gaziel “ de Apel-els Mestres i Enrique Granados i sobretot “La Santa Espina” de Guimerà i Morera i “La Presó de Lleida “ d'Adrià Gual i música de Jaume Pahissa. Aquestes dues últimes obres van ser molt populars aconseguint “La Presó de Lleida” més de 100 representacions.
Notable va ser també l'èxit de “Donzella qui va a la Guerra” estrenada en 1906 amb text de Manuel de Montoliu i música dels mestres Juan B. Lambert i José Sancho Marraco. Posteriorment a 1910 es van ser reposant les obres de més èxit, a més d'altres noves en el Teatre Gran Via, i durant l'estiu, a la plaça de toros de Las Arenas, si bé amb certa irregularitat. Aquests primers anys del segle XX són també els de les primeres estrenes d'òperes en català. La tradició al segle XIX dels músics catalans era de musicar textos en italià, mancant cantants adequats en català i d'un públic suficientment receptiu. Després dels “Pirineus” de Pedrell , Joan Manén va estrenar “Giovanna de Napoli” en 1903. Es va iniciar llavors un moviment catalanitzat en el Liceu, no exempt de la inevitable polèmica. Els programes i la publicitat van començar a fer-se en català. L'òpera catalana va tenir un desenvolupament difícil amb irregular acceptació per part del públic. Però la seva existència va influir lògicament en la sarsuela catalana.
La lírica catalana va ser un referent fins a la guerra civil, i sobretot a partir de l'aparició d'intèrprets catalans d'òpera i sarsuela, com Hipòlit Lázaro, Emili Vendrell, Pablo Civil, Conxita Badia i Maria Espinalt. És rellevant la dada que entre 1900 i 1934 el Liceu va oferir solament 34 representacions d'òpera en català, d'elles 10 d'obres de Jaume Pahissa. A assenyalar, entre les òperes presentades, “Empòrium” “Bruniselda” “Titaina” i “Tassarba” d'Enric Morera, “Hespèria” de Joan Lamote i “Canigó” , “Gal-la Placídia” i “La princesa Margarida” de Jaume Pahissa, aquesta última una nova versió de la sarsuela “La Presó de Lleida” del propi Pahissa. “La Princesa Margarida” estrenada en 1927 va ser reposada en tres temporades posteriors.
El cas de Pahissa és  particularment interessant per tractar-se d'un autor d'una important obra i molt avançada musicalment per al seu temps. Personalitat pròpia i amb unes característiques específiques que podrien servir per definir un model de lírica catalana és “El Giravolt de Maig” d'Eduard Toldrà estrenat en 1928 i que s'ha anat reposant fins al dia d'avui existint al mercat dos excel·lents enregistraments discogràfiques. Durant els anys 20 es continuen fent estrenes de sarsuela catalana i augmenten les gestions per institucionalitzar el gènere. En 1922 se celebra una assemblea en l'Ateneu Barceloní per tractar sobre el “Teatre Líric Català”.
En 1929 Amadeu Vives proposa la creació de la “Societat Pro Teatre Líric Català”. Aquests intents no van portar a cap part, i en el seu lloc els autors van seguir estrenant obres diverses. Així, l'incansable Morera va estrenar en 1922 “Baixant de la Font del Gat” i “Don Joan de Serrallonga” en el Tívoli. El “Don Joan” va aconseguir més de 200 representacions. També és de 1922 “Pel teu Amor” de Joan Ribas que conté la cançó “Rosó” famosa a través de les interpretacions d'Emili Vendrell i Gaietà Renom. De 1931 és “Gent del Camp” amb música de Ramón Ferrés i també un insòlit intent de sarsuela d'un compositor tan allunyat del món teatral com Manuel Blancafort. És la sarsuela “La Falç al Puny” que si bé va tenir 21 representacions va resultar un fracàs econòmic. Són també d'aquests anys “La Mare” (1926) de Cassià Casademont sobre text de Rusiñol i “Flors de Mar-Bella” (1931) de Joan B. Lambert. Aconsegueixen gran popularitat 2 obres del valencià Rafael Martínez Valls, nascut a Ontinyent en 1887. Són: “Cançó d’Amor i de Guerra” (1926) i “La Legió d’Honor” (1930), fins al punt de ser les dues sarsueles catalanes més representades en els últims anys.
 
*Amics de la Sarsuela de Gràcia*
Regreso al contenido